organitzadors col·laboradors i patrocinadors crèdits fitxa tècnica 
|
La vaga del metall Sabadell visqué una segona vaga durant l'any 1976, fou més dura, llarga i complexa que la vaga general del febrer i tanmateix tingué uns resultats molt diferents. Al juny-juliol es constituí una comissió deliberativa per preparar la negociació del conveni del metall. El Sindicato Vertical local, després de la vaga general del febrer havia quedat completament desbordat, i això permeté que la comissió fos controlada per l'oposició obrera. De fet, producte del treball d'aquesta comissió s'elaborà una plataforma reivindicativa que agrupava punts tant merament laborals com sociopolítics o bé directament polítics, en l'aspiració d'una democràcia social avançada. La patronal, interessada a recuperar el control que percebien que havien perdut durant els últims anys del franquisme a Sabadell, es negà a acceptar la plataforma de negociació proposada. El 14 de setembre de 1976, 14.000 treballadors del metall anaren a la vaga. En molts sentits aquesta vaga recordava la viscuda al febrer del mateix any. Els treballadors intentaren reunir-se al Pavelló d'Esports, cosa que fou impedida per una policia que també havia après de les lliçons del febrer, i estendre la vaga per tot Sabadell. Tanmateix, hi hagué diferències substancials amb el conflicte del febrer. El context polític havia canviat i les organitzacions dominants del moviment obrer i l'antifranquisme ja no estaven disposades a donar suport a una vaga llarga i dura de conseqüències imprevisibles, sinó que preferien la convocatòria d'accions estatals, com la del 12 de novembre, en un dia determinat per pressionar el govern. Però la diferència essencial radica a trobar-se al davant una patronal reorganitzada que volia marcar els límits de la conflictivitat després d'anys d'ofensiva obrera. En aquest context, la patronal de Sabadell es declarà, a partir del 16 de setembre, en locaut. Aquesta acció, que acabà afectant 221 empreses del metall de la comarca, radicalitzà la situació i en un primer moment estengué la vaga al llarg i ample de la comarca. Per al moviment obrer del metall, l'única sortida d'aquesta situació es trobava en l'extensió de la vaga per tots els rams, per pressionar des d'una dimensió general els empresaris. Si el primer adhesiu que lluïen els obrers en vaga diua el lema "La unidad del metal por nuestro convenio", el lema posterior al locaut seria el de "La unidad del metal es la unidad del pueblo. Solidaridad". Es tractava precisament d'això, de buscar en la ciutadania de Sabadell la solidaritat que permetés el sosteniment de la vaga, en un conflicte que es preveia llarg i dur, i l'extensió del moviment vaguístic, i més encara quan, el dia 23 de setembre, el Govern aprovà el laude del metall, que deixava el moviment obrer sense possibilitats de negociació. Les mostres de solidaritat arribaren aviat. Les guardioles del metall, las sardinades, les manifestacions de dones, desembocaren en un gran festival. El festival del diumenge 26 de setembre a Sant Julià aplegà unes 15.000 persones i al final de la campanya els fons de la caixa de resistència comptaven amb 5.554.302 pessetes. La Cooperativa la Sabadellenca s'encarregà de distribuir aquests fons amb vals que servien per adquirir els queviures necessaris per continuar la vaga. Tanmateix, si la solidaritat econòmica resultà un èxit rotund per als vaguistes i la garantia última de la continuïtat de la vaga, els intents d'estendre la vaga general no tingueren el mateix resultat. Els intents del dia 27 i 30 d'octubre d'estendre la vaga per tot Sabadell fracassaren. Davant d'això, els obrers del metall establiren una triple estratègia que els permetés sortir del cul de sac on es trobaven a final de setembre. Rebaixaren els 33 punts de negociació inicial a tan sols 4, una delegació anà a Itàlia a buscar solidaritat i una altra es dirigí a Madrid per negociar directament amb el Govern per aconseguir desactivar el laude. Tanmateix el govern es negà a renegociar el laude, igual que la patronal es negà a negociar els 4 punts bàsics que els proposaren els treballadors. La congelació d'un conflicte que es debatia entre la capacitat dels obrers de mantenir la vaga indeterminadament, gràcies a la solidaritat ciutadana, i la negativa de la patronal i les autoritats a buscar una sortida negociada que anava més enllà dels estrets marges del laude imposat pel govern, es trencà a partir del 4 d'octubre. A partir d'aquell dia es prohibiren els actes de solidaritat amb els vaguistes, les emissions diàries dels treballadors a Ràdio Sabadell, les assemblees a les fàbriques, les reunions dels enllaços i les assemblees generals a Ca n'Oriac. Així mateix, la patronal del metall publicà una nota en què avisava que, en cas que els treballadors no es reincorporessin als seus llocs de treball el dia 7 d'octubre, serien acomiadats. Els primers acomiadaments arribaren a Estampaciones Sabadell, Zeyca, FORMA, FACOSA i Mael, i malgrat les ajudes rebudes pels vaguistes la situació es féu insostenible. Cada nit s'anaven reproduint forts enfrontaments entre la policia i els vaguistes a diversos punts de la ciutat. Les diferents organitzacions del moviment obrer de Sabadell, CCOO, COA i USO, es reuniren als boscos el diumenge 10 d'octubre. Decidiren que es retornaria al treball si no hi havia cap acomiadat. Durant els dies següents, tan sols l'LCR i el PTE defensaren la continuïtat de la vaga. La vaga general del metall que havia durat prop d'un mes s'havia acabat. Amb la fi d'una vaga que es caracteritzà pels seus forts continguts polítics i per la participació activa i solidaria de les grans empreses del metall, que en ben poc es veien afectades pel conveni comarcal, s'acabava una etapa de la història del moviment obrer de Sabadell. L'antifranquisme que havia lluitat en comú durant tants anys, ara es dividia en diferents organitzacions i partits que es preparaven per a la democràcia. L'arribada de la llibertat fou una victòria de tots, però pel camí quedaren moltes aspiracions d'una democràcia amb forts continguts socials que també havien estat reivindicats per gran part dels militants antifranquistes al llarg dels anys. "Vaig examinar totes aquestes coses, i com els homes lluiten i perden la batalla, i la cosa per la qual havien lluitat té lloc malgrat la seva derrota, i quan arriba resulta ser diferent d'allò que ells es proposaven, i altres homes han de lluitar per allò que ells es proposaven sota un altre nom." William Morris, The dream of John Ball, 1886. |
  
|
|
 | ||
