organitzadors col·laboradors i patrocinadors crèdits fitxa tècnica 
|
La vaga general Al febrer de 1976, Sabadell visqué un dels episodis més intensos de la transició i de la seva pròpia història. La repressió que es desencadenà contra la manifestació per l'ensenyament del 13 de febrer, que portà uns quants infants a l'hospital, i els ferits greus resultants de les càrregues que es visqueren el dia 19 en la manifestació de repulsa pels esdeveniments, portaren a la declaració de la vaga general a la ciutat. David Wilson, professor de la FIAC ferit per una pilota quan mirava les càrregues des de la finestra, i que un cop acabada la vaga morí a conseqüència del cop, Ángel Redondo Castaño i el secretari del jurat de la Unidad Hermética, Manuel Rodríguez Arcos, foren els casos més greus. La matinada del dia 20, quan es conegué la magnitud dels esdeveniments, el cor del moviment obrer i de l'antifranquisme de Sabadell decidí que ja n'hi havia prou: les màquines de la Unidad Hermética deixaren de fer soroll i d'allà el silenci s'anà estenent per tot Sabadell. Sabadell havia viscut des de final de 1975 una tensió creixent a l'entorn de les peticions d'amnistia per als presos polítics que l'Ajuntament no estava disposat assumir i la recollida de firmes per la dimissió de l'alcalde i el consistori franquista. Tanmateix la repressió indiscriminada contra ciutadans que es manifestaven pacíficament pels carrers de la ciutat fou l'espurna que desencadenà la paralització total de la ciutat durant una setmana. En aquells moments, les mirades de Catalunya i Espanya es giraren cap a Sabadell entre el temor i l'esperança. Tal com digué llavors el Governador Civil de Barcelona, Sánchez Teran: "Sabadell fue la peor situación de la transición en Cataluña".Amb la vaga general, que segons els mitjans de comunicació del moment arribà a afectar 50.000 treballadors, es tractava d'aconseguir la fi de la repressió policial, forçar l'arribada de la democràcia a la ciutat, alliberar els empresonats durant el conflicte, i aconseguir el reconeixement de fet dels drets de reunió, organització i expressió. La Comissió Interrams, sorgida de la representació obrera, fou l'encarregada de negociar que no hi hagués acomiadats durant la vaga -cosa a la qual s'avingueren els empresaris de la ciutat-, la llibertat dels detinguts i la disposició d'un espai prou ampli perquè es pogués reunir l'assemblea de la vaga general. Amb aquests punts sobre la taula es realitzà una primera gran assemblea pública al Pavelló d'Esports de la ciutat el 25 de febrer, on es reuniren uns 8.000 vaguistes al llarg del dia. Allà, les primeres ofertes de Govern Civil sobre la llibertat dels detinguts en una data no determinada i la possibilitat que els treballadors es reunissin per rams de producció, foren rebutjades. La vaga no acabaria fins que els detinguts no es trobessin al carrer, i l'assemblea seria unitària de tota la població o no seria. S'havia aconseguit reunir milers de persones en un espai públic per primer cop i les manifestacions s'estenien per la Universitat Autònoma de Barcelona, Terrassa, Sant Cugat i Cerdanyola. En aquells moments, l'eufòria que regnava en l'ambient era total i es volia arribar més lluny. Davant el gir que estaven prenent els esdeveniments, i davant del temor que la vaga de Sabadell sobrepassés les fronteres de la ciutat mateixa, les autoritats intentaren posar-hi fi evitant que continués la reunió al Pavelló d'Esports. La mateixa nit del 25, diverses dotacions policials es presentaren en el lloc on hi havia l'assemblea, i els treballadors decidiren retirar-se amb la consigna de reunir-s'hi de nou l'endemà. La policia, però deixa efectius de guàrdia al Pavelló per impedir-ho. Semblava que no es podria reeditar l'assemblea d'aquell dia. El dijous 26 de febrer la policia armada envoltava el Pavelló d'Esports per impedir que es pogués realitzar una nova assemblea. Es tractava de separar els vaguistes en assemblees de rams de producció i reduir així la seva força numèrica. Tanmateix, si en un primer moment ho van aconseguir, fou una victòria efímera. Espontàniament, de les grans empreses, com la Unidad Hermética o ASEA/CES, en sortiren llargues marxes de treballadors que, en un recorregut de tres quilometres, anaven agrupant la població en grans riades de gent dirigides cap a les pistes d'atletisme de la ciutat. En aquell espai, al llarg del dia, en un degoteig constant de ciutadans i ciutadanes, s'arribaren a concentrar unes 30.000 persones. Per primer cop en la història del Sabadell franquista, la població havia aconseguit travessar totes les barreres repressives, i la por, per escenificar el pensar i el sentir democràtic de la ciutadania. L'assemblea es marca un objectiu: no acabaria fins que no hi fossin els detinguts. Mentre s'esperava que fossin alliberats es reberen comunicats tan emotius com el de la família de l'antic alcalde de Sabadell durant la Guerra Civil, Josep Moix. S'organitzà un dispensari i un departament d'objectes perduts, alhora que els treballadors del ram de l'alimentació preparaven un servei d'intendència. Les intervencions emmarcaven la vaga general en el camí de la ruptura política, demanaven la dimissió del consistori i l'amnistia general. En aquells instants surten a la llum pública els sentiments amagats durant el franquisme. Un vell republicà no pogué deixar de dir en aquells moments: "Y yo, yo,... no sé que deciros. ¿Qué podemos decir los que ahora tenemos sesenta años? Tal vez, que estamos llenos de recuerdos, de experiencias y nostalgias, pero con añoranzas no se construye una sociedad, donde el hombre sea algo más que una bestia de carga, algo más, mucho más que un mero instrumento. Hoy, estos días, habéis sido vosotros los que habéis dado a esta ciudad gris y oscura una vitalidad nueva y esperanzadora. Hoy es un día de fiesta para la clase trabajadora y para todo el pueblo de Sabadell. Para nosotros, republicanos sin república, los que un día intentamos forjar una sociedad más justa, al cabo de 40 años, junto con vosotros cantando, mientras esperamos a los detenidos, es el mejor estímulo, sin duda, para los que estamos cansados de esperar. Para nosotros es una hermosa evocación, que nos indica que no hay fuerza capaz de detener la marcha de los pueblos, en su camino hacia la libertad. Vosotros lo estáis haciendo posible" Al final d'aquell dia el Governador Civil, Sánchez Terán, va decidir ordenar la llibertat dels detinguts. A les sis de la tarda, vuit dels onze detinguts arribaren a les pistes i enmig de l'eufòria popular es llegí la carta dels altres tres i s'afirmà que la seva posada en llibertat estava en tràmit, ja que l'Ajuntament s'havia compromès a pagar-los la fiança. La vaga havia arribat a la seva fi aconseguint la reunió de milers de sabadellencs i la llibertat dels detinguts. Amb els objectius principals realitzats el dia següent es torna a una nova normalitat. La normalitat de la llibertat. Faltaven per alliberar encara tres empresonats i dos vaguistes més, detinguts el 24 de febrer, dels quals no es tenia cap notícia. Si bé en un principi les autoritats, un cop la pressió de la vaga s'havia acabat, es mostraren reticents a complir els seus compromisos, l'amenaça d'una nova vaga general acabà portant a l'alliberament d'aquests últims presos. Pocs dies després, l'alcalde de la ciutat es retiraria ja definitivament de la vida pública a conseqüència de la mateixa vaga. El dia després d'una vaga, Sabadell era ja una ciutat més lliure. No hi hauria ja més detinguts per motius polítics i el que s'havia viscut a la ciutat en aquella extraordinària setmana assenyalà el camí cap a la democràcia a la resta del país. |
  
|
|
 | ||
