organitzadors col·laboradors i patrocinadors crèdits fitxa tècnica 
|
Hora foscant Sabadell havia estat durant el primer terç del segle XX una ciutat tradicionalment obrera, republicana i d’esquerres. Clarament decantada durant la Guerra Civil cap al bàndol perdedor, un cop la guerra acabà va patir un redreçament cultural, social i polític, profundament traumàtic per a la ciutat i la seva gent. La repressió, la clandestinitat, l’exili i la mort serien el destí de la majoria dels quadres socials i polítics de la ciutat; la resignació, la resistència, l’acomodament i la col·laboració restarien com a úniques actituds possibles en una ciutat controlada pel nou règim. La instauració del règim franquista no fou una mera reacció als temps republicans o a les experiències de revolució social assajades després de l’intent de cop d’estat del 18 de juliol de 1936. El franquisme representava una cosa nova en relació amb les dictadures reaccionàries que havia patit Espanya durant part dels segles XIX i XX. Profundament emparentat i part mateixa de les experiències feixistes d’entreguerres, el franquisme destacà per la seva singular duresa en comparació amb el règim nazi i el feixista italià en temps de pau. La seva instauració pretenia construir una nova societat, una nova comunitat nacional que fes tabula rasa de tota la història d’Espanya des del segle XVI, que eliminés pel camí tota l’herència il·lustrada i el projecte de modernitat en les seves diverses vessants, des dels projectes emancipatoris d’inspiració marxista i anarquista fins al liberalisme moderat. Es tractava de definir un nou concepte d’Espanya que exclogués com a antiespanyol -mitjançant l’eliminació física, l’estigmatització social, la presó o l’exili- tot allò que es considerava aliè al nou projecte. Es tractava d’articular una societat en què les persones només es podien definir com a adictos, desafectos o indiferentes. La construcció d’aquest nou espai social, cultural i polític començà a Sabadell per la depuració de tots els elements que no podien servir al nou ordre i àdhuc eren un focus potencial d’oposició. S’obriren més de 59.000 fitxes de repressió en una ciutat de poc més de 47.000 habitants, uns 3.000 ciutadans foren reclosos en camps de concentració, batallons de treball i presons. Altres a l’exili trobaren la mort en els camps de concentració nazis que s’estenien per l’Europa ocupada. Tanmateix, a la repressió física seguí la depuració cultural. Els mestres que havien treballat durant la República foren expulsats de la professió o traslladats fora de Catalunya i els funcionaris municipals corregueren la mateixa sort. Finalment els carrers canviaren de nom, les festes que no fossin controlades pel règim o de l’Església romangueren prohibides i fins i tot les paraules que no entraven dins la nova idea d’Espanya foren considerades pròpies dels rojos . Sobre aquesta destrucció del que havia estat la ciutat fins aleshores es construí un nou edifici social. Les escoles nacionals depurades foren emplenades de professors provinents de la dictadura de Primo de Rivera o d’excombatents amb una formació cultural mínima, per no parlar de la pedagògica, en una nova concepció de l’ensenyament pensat per adoctrinar en el nacionalcatolicisme la població més que no pas per formar persones. Els vells sindicats, prohibits, foren substituïts per sindicatos verticales, que transformaven els obrers en productores, i els impossibilitaven qualsevol opció de plantejar conflictes per millorar les seves condicions de vida en una Espanya que havia eliminat la lluita de classes, subsumida en la definició de la nació com una nació de productors. El paper de la dona, que tants avenços socials i legislatius havia trobat en la República, fou també redefinit en el context de la construcció del Nuevo estado. I si la dona republicana havia viscut en la pròpia carn la violència feixista de gènere, en les rapades constants de cabell, la nova dona seria una peça essencial del nou règim com a reproductora de la comunitat nacional i com a transmissora dels seus valors de generació en generació. Reclosa en l’espai domèstic, la dona passava a ser en aquest nou estat de coses un ésser immadur, legalment sotmesa al marit o al pare per poder viatjar a l’estranger, treballar, estudiar i mantenir relacions afectives amb altres homes. Més enllà de la subjugació física, moral, cultural, econòmica i jurídica, complementàriament el règim l’enquadrava en un nou espai de control i socialització de valors, la Sección Femenina. El control i l'enquadrament de la població buscava afectar tota la població, fins i tot els nens des de l'OJE, i entrar en tots els àmbits socials, tant públics com privats. El Sabadell republicà, popular i d’esquerres que sobrevisqué a tot plegat quedà reclòs i atemorit. A la devastació social, cultural i política a què havia estat sotmès, hi hagué d’afegir la penúria econòmica en què es trobava, on tan sols les estratègies individuals de supervivència eren possibles. La situació dels treballadors i dels sectors populars de la ciutat, en un context de mercat negre, baixos salaris i jornades esgotadores, anava de la desnutrició crònica a la fam. La situació arribà a un punt que els empresaris de Sabadell s’hagueren de plantejar augmentar les pagues perquè els treballadors no caiguessin vençuts per la fam a les fàbriques. En aquesta situació, barris com el de Gràcia, de llarga tradició republicana i sindicalista, ja no trobaven més que en el silenci i en l’intent de sobreviure al dia a dia el sentit de la seva existència, sota un mantell en què el passat ja no era anomenat, ni tan sols en l’àmbit privat, davant la por que els nens poguessin reproduir les seves paraules. Una part de Sabadell moria en aquest primer franquisme en un mar de repressió, explotació i construcció d’un nou ordre, símbol del qual potser fou la mateixa mort del bosc de Can Feu a conseqüència de la voracitat de les noves autoritats. I tanmateix un nou Sabadell naixia en aquells instants. L’acomodament al nou sistema, l’intent de sobreviure als temps, la creença i la satisfacció de molts amb el nou estat de coses a la ciutat generà un nou consens social a l’entorn del règim. Així, quan vingueren nazis alemanys a la ciutat o durant la mateixa visita de Franco, foren molts els que sortiren entusiasmats en els únics actes públics permesos en aquella època. Consensos socials que, si bé resultaven nous, en el marc d’un espanyolisme exacerbat, entroncaven amb corrents propis de la ciutat anteriors a la guerra. Així, personalitats provinents del conservadorisme social, com l’antic alcalde de la dictadura de Primo de Rivera i de nou alcalde en els primers anys del franquisme, personalitats provinents de la Lliga de Catalunya, o falangistes de primera hora, com el mateix alcalde Marcet, teixiren una nova xarxa de consensos a l’entorn del nou règim. La figura de Marcet és probablement la que millor sintetitza l’acomodament del nou règim en les elits locals. Profundament implicat en la matriu ideològica i política del nou règim, falangista i excomabatent, inicià la seva singladura política a la ciutat després de la guerra amb actes que el portaven a tancar la gent que jugava o amenaçar pistola en mà aquells que no eren del seu gust, per anar evolucionant cap a la imatge d’una figura paternal que ajudava els conciutadans en allò que era possible: acceptant treballadors amb un passat desafecto a la seva fàbrica, aconseguint petits favors de l’administració per als fabricants, respectant l’àmbit cultural català del centre de la ciutat, etc. Una imatge que s’adeia amb el paternalisme industrial i catòlic propi de les classes benestants de Sabadell i que ha permès que el seu mite sobrevisqués a la mateixa mort del règim franquista. És en aquest context que hem d’entendre els efectes devastadors del primer franquisme sobre les possibilitats d’articular una primera resistència antifranquista a la ciutat. Aquesta resistència no era possible a les fàbriques, on el moviment obrer havia quedat completament desarticulat i les condicions de vida feien difícil pensar en cap altra cosa que en la supervivència diària, ni en una societat civil completament enquadrada o controlada pel règim, ni en l’oposició política que tenia la majoria dels seus quadres a l’exili o a la presó. Tan sols personatges com Jaume Viladoms, militant del Moviment Socialista de Catalunya, aconseguien articular una minsa resistència que la majoria de les vegades no sobrepassava l’àmbit particular. |
  
|
|
 | ||
