organitzadors col·laboradors i patrocinadors crèdits fitxa tècnica 
|
L'emergència d'una nova societat civil Després de la duríssima repressió que hagueren de patir els moviments socials i l'antifranquisme durant el període 1967-1969, el 1970 Sabadell ja havia adquirit una altra forma i un altre color. Els moviments socials i la militància antifranquista havien madurat en el procés i una nova generació de sabadellencs que s'havien socialitzat en el moviment estudiantil universitari de la dècada anterior o en les Comissions Obreres Juvenils, començaven a incorporar-se en el món laboral i en el teixit associatiu de Sabadell. En aquest context la protesta obrera es diversifica, i abraça sectors que, com els de serveis, havien estat poc presents en la conflictivitat anterior. De la mateixa manera el moviment veïnal s'anava nodrint de professionals lliberals que ajudaven a articular les alternatives urbanístiques a la gestió del règim a nivell local. Tanmateix el canvi central es començava a observar en les entitats històriques de la ciutat, que, com en el cas de la Cooperativa la Sabadellenca o la Fundació Bosch i Cardellach, s'implicaven cada cop més en les dinàmiques de l'antifranquisme. Serà precisament durant aquests anys que una nova societat civil anirà transmetent valors democràtics i antifranquistes per tota la ciutat, plantejant una batalla cultural a un règim sotmès al setge cultural, social i polític. El canvi fou prou important perquè es comencés a notar en les xarxes informatives de les qual es dotava la ciutadania. En aquest sentit l'aparició de revistes com Can Oriach, que havia nascut entre l'abril i el juny de 1966, o TS, dotaven a la ciutat de Sabadell de mitjans de comunicació alternatius als oficials. La primera, nascuda com una proposta que pretenia donar veu a tots els problemes veïnals de la ciutat, acabà sent la principal plataforma pública de l'antifranquisme a Sabadell. Amb la seva denúncia constant de les pràctiques de l'Ajuntament, acabà despertant les ires de les autoritats locals que provocaren el seu tancament en diverses ocasions. D'altra banda, la revista TS, publicada per l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i els Amics de les Arts de Terrassa, dirigida a un públic més il·lustrat, aconseguia introduir el compromís polític i de signe catalanista en la xarxa informativa de Sabadell, motiu pel qual també fou clausurada en algunes ocasions. El naixement d'aquesta xarxa d'informació alternativa acabà afectant a la vegada els diaris permesos pel mateix règim. Aquests obriren els seus continguts locals a una plantilla de nous periodistes foguejats en l'antifranquisme. Així, no era estrany que en diaris com Tele/eXprés o Mundo Diario sortissin escrits crítics amb les polítiques de l'Ajuntament de Sabadell i que donessin veu a les entitats de l'oposició ciutadana. De fet, el canvi dels anys setanta era global. Sabadell s'estava convertint en una ciutat referent en les lluites socials, en la participació ciutadana, en l'arrelament de la seva realitat associativa. Aquest magma de canvis i innovacions, en els diferents àmbits ciutadans, constituïa una realitat rica i plural, que tingué també en la innovació artística i cultural una de les màximes expressions de la recerca d'una nova època. De fet, Sabadell arribà a erigir-se en un centre d'avantguarda a nivell europeu, sobretot dins els corrents de l'art conceptual, amb experiències com la de la Sala Tres. Els canvis econòmics, socials i polítics tingueren el seu correlat en el camp d'una cultura que buscava noves estètiques i formes de transmissió compromeses amb el seu temps. L'articulació d'aquest teixit social emergent antifranquista, compost per persones, entitats, organitzacions professionals, sindicats i partits polítics, arribà al seu grau de maduresa política amb la constitució de l'Assemblea Democràtica de Sabadell. Reunits 307 representants de partits, entitats i organitzacions socials el 27 d'octubre de 1974 al bosc de Togores, amb l'excusa d'anar a buscar bolets, es fundà l'ADS com a representació local de l'Assemblea de Catalunya. Pretenia dirigir la lluita antifranquista des d'una instància unitària que encabís l'antifranquisme en la seva triple realitat: com a antifranquisme polític, com a moviment social i com a societat civil. La importància que arriba a adquirir durant les lluites per l'amnistia i en l'extensió de la solidaritat ens indiquen l'elevat grau d'autoconsciència a què havia arribat la societat civil antifranquista de la ciutat. Tots aquests factors de canvi que s'inicien a la dècada dels setanta anaven trabucant l'hegemonia social, política i cultural del règim, que cada cop tenia més problemes per captar-se persones significades de la ciutat per a les institucions públiques. El cas que deixà al descobert aquesta nova situació fou el de la Residència Albada. L'acomiadament dels educadors de la Residència Albada per part de l'Ajuntament generà una àmplia resposta ciutadana i posà en evidència la falta de suports socials de l'Ajuntament de Sabadell. El clímax, però, arribà durant el judici contra l'Ajuntament, cobert àmpliament pels mitjans de comunicació, que deixà al descobert les misèries d'una institució antifranquista que ja no suportava el pas del temps. Anys abans, mai no hi hauria hagut un judici d'aquestes característiques ni tampoc l'Ajuntament s'hauria vist obligat a donar resposta a una nova opinió publica articulada pels mitjans de comunicació. |
 
|
|
 | ||
