A principi dels seixanta, els canvis econòmics i socials i l'arribada d'una nova generació de militància obrera produïren el pas d'una protesta obrera esporàdica i desorganitzada a un nou moviment social articulat: el moviment obrer. La data clau d'aquest pas l'hem de situar a l'octubre de 1966.

Per tal d'organitzar les eleccions sindicals de 1966, l'oposició obrera del camp catòlic i comunista (HOAC, JOC, USO, PSUC, PCm-l) es començà a organitzar durant l'estiu i la tardor d'aquell any. I de fet la campanya resultà tot un èxit. Especialment en el ram del metall, on 33 dels 36 càrrecs en pugna passaren a mans de l'oposició i la candidatura articulada a l'entorn dels militants de la HOAC accedí a l'UTT del metall. Fou enmig del procés electoral que nasqueren les Comissions Obreres de Sabadell. El 23 d'octubre de 1966, després d'una primera convocatòria al Camp d'Aviació, es reuniren un centenar de treballadors a la Font de Can Rull per fundar la nova organització. La seva procedència era diversa -anava dels independents al PSUC, passant per l'USO, i de les grans empreses del metall com l'ODAG o la UH fins al ram del tèxtil- i la seva voluntat, clara: es tractava de coordinar la conflictivitat obrera de les diferents empreses, buscar la solidaritat a l'entorn de la protesta i intervenir públicament per treure a la llum pública els problemes que patia el moviment obrer.

La repressió s'abocà durament sobre el moviment nounat. Tan sols uns mesos després de la seva fundació, el dia de Sant Esteve de 1966, caigué bona part de la cúpula dirigent de l'organització. Tanmateix, els resultats positius no es feren esperar. Durant l'any 1967 s'aconseguí interrelacionar per primera vegada la conflictivitat de les grans empreses del metall, com l'ODAG, l'UH o ASEA/CES, amb la de les empreses petites i mitjanes que en els anys anteriors havien quedat fora del mapa de la conflictivitat a la ciutat. D'aquesta manera, a l'entorn de les lluites pels convenis sectorials locals, que sobrepassaven els convenis de cada fàbrica, s'aconseguí teixir una àmplia xarxa de solidaritats i reciprocitats entre els diversos sectors de la classe obrera de Sabadell que donaren forma al moviment obrer local.

Tanmateix, l'articulació d'un nou moviment obrer no afectà tan sols la sort vital dels treballadors de la ciutat; els seus efectes anaven més enllà. L'aparició d'una oposició per primer cop pública, que no es mantenia en la clandestinitat, sinó que desafiava obertament el règim, plantejà la lluita política en uns termes radicalment diferents dels que s'havien donat fins llavors. Ara ja no es tractava de lluitar pel tot o res, com en les vagues de 1958 o 1959, que intentaven produir la caiguda del règim, deixant al descobert els nous militants davant la repressió. Es tractava de buscar la cobertura legal a partir dels càrrecs sindicals, al mateix temps que es forçava aquesta legalitat convocant reunions públiques prohibides, obrint el que s'anomenarien espais de llibertat. A més es lligava la tasca d'oposició al règim a la consecució de millores quotidianes en els salaris i les condicions laborals. La qual cosa va permetre obrir un espai de militància obrera nou, on un no havia de definir-se per una ideologia concreta, ni militar en un partit, sinó que podia treballar per la millora de les condicions de vida i les llibertats polítiques des dels moviments socials.

L'obertura d'aquests espais de llibertat que inaugurà el moviment obrer, lluitant per redefinir l'àmbit d'allò que era possible sota el franquisme, va permetre reduir els costos repressius per a la resta d'actors socials que s'estaven desplegant a la ciutat. Així, les entitats ciutadanes i els nous moviments socials, com el veïnal o l'estudiantil, trobaren el camí obert per desplegar-se i poder adquirir un major compromís públic. En aquest sentit, l'aparició del moviment obrer fou clau per a l'emergència d'un nou teixit social antifranquista a la ciutat de Sabadell. Un paper que va compartir ben aviat amb el moviment veïnal.

Formació de CCOO a Sabadell
(2,19 Mb.)
Veu: Ginés Fernández